Reflexions al voltant de podem i la republica catalana

Imagen


L’article d’Albert Botran publicat en El Punt Avui entorn de Podemos i la república catalana obre una via sobre la qual aprofundir en relació a l’anàlisi que duu a terme.

Sense pretendre rebatre a Botran, bàsicament perquè comparteixo pràcticament la totalitat de la lectura, tractaré d’abordar aspectes que han quedat intactes, reconeixent en primer lloc cert atreviment per part meva en desconèixer en profunditat la realitat catalana, però amb la idea d’enriquir el debat des d’aquesta perspectiva exterior que en nombroses ocasions ens ajuda a despullar-nos dels cristalls de la subjectivitat.

La lectura entorn de la lògica política de Podemos, Laclau, significants, etc… explica part de la dinàmica política duta a terme per Podemos. Però la qüestió clau queda sense explicació. L’afirmació, “L’aliança d’ERC i la CUP amb el PDeCAT ha estat una de les principals línies d’atac dels comuns, mentre que ells obrien la porta a pactar amb el PSC-PSOE, puntal del règim del 78” resulta necessària per poder plantejar-nos què és el que ha pogut portar a Podemos a aquest discurs. Com és possible la irrupció de Pablo Iglesias (PIT) en la campanya electoral per afirmar desitjar “derrotar a l’independentisme”?

La resposta és lògica i senzilla, i els resultats collits responen en gran manera a la correcta interpretació de la resposta, duta a terme per àmplies capes populars. El succeït amb Dante-Fachín reforça la mateixa tesi. Podemos i els comuns han operat com a sucursals d’un Podemos unidireccional madrileny.

L’estratègia ha estat, des de la fundació del partit morat, inequívoca: els cels que s’assaltaven, eren els de Madrid, els de la Moncloa. L’objectiu, guanyar les eleccions generals a qualsevol cost.

A tal fi, es va disposar una tàctica jacobina, jerarquitzada, en la qual qualsevol peça d’escacs, catalana, basca o la que fora, podria ser sacrificada en aquest particular “joc de trons” regit per aquest estat major situat a la capital d’un regne que fins i tot van arribar a renunciar a qüestionar.

Aquesta manera d’operar suposa la seva primera gran contradicció, la que oposa un model centralista marxista tradicional vinculat amb el sistema tradicional de partits, amb un model pos-marxista més demòcrata-radical amadrinat per la reivindicada Mouffe, en el qual la presa de decisions és més participada, horitzontal i democràtica, que s’inscrivia en l’eix simbòlic de nova política. Resulta que PIT, Errejón i companyia es van passar anys criticant sota el segell del 15-M el que a dia d’avui és el pa nostre de cada dia en Podemos.

Continuant amb la decantació tàctica-estratègica de Podemos, l’assalt ho plantegen donar el més aviat possible, i contrariant al Gramsci que tant van citar abans de fundar el partit, i en lloc de desenvolupar un plantejament hegemonitzador a llarg termini, seguint la paràbola de les casamates i les trinxeres, decideixen acceptar el marc hegemònic nacional-catòlic i adaptar la seva tàctica i discurs a aquesta majoria sociològica el vot de la qual es vol atreure.

És en aquest context en el qual ja no s’apel·larà a la necessitat de trencar el règim del 78. Se subratllarà per sobre de tot que l’objectiu és preservar la unitat territorial del projecte iniciat pels reis catòlics però que per a això la tàctica més adequada és la del reconeixement del dret a decidir, s’afegirà que el dret a decidir es limita a la voluntat de l’estat de permetre l’exercici de tal dret -no s’accepta l’exercici del dret de decisió, això que s’etiqueta com a via unilateral-, no es discuteix la monarquia borbònica, no es discuteix la bandera bicolor que va imposar un dictador, no es qüestiona l’himne imposat pel mateix tirà…

Això és el que ha donat una antany il·lusionant “hipòtesi Podemos”, el futur de la qual es presenta molt negre, amb un espai a la seva esquerra desil·lusionat cada vegada més temptat a deixar-los de votar i un espai a la seva dreta que entre la còpia i l’original es decantarà per l’original -PSOE, per descomptat-. Tot això en un producte electoral basat en una molt feble tradició i identitat política, sobretot perquè els seus nínxols electorals són d’allò més líquid del mercat electoral.

Quins són, en aquesta tesitura, els reptes tant a Catalunya com a la resta de les nacions oprimides, fins i tot dels sectors emancipadors de la resta de l’estat espanyol?

Els independentismes basc i català han d’ampliar el seu espai rupturista per poder forçar el desenvolupament d’un procés democràtic que condueixi a la garantia de la possibilitat a la implementació formal de les repúbliques basca i catalana. Això passa indefectiblement per establir aliances amb sectors que encara no se senten independentistes, són sobiranistes o simplement demòcrates sincers i conseqüents -òbviament excloc aquí a Domènech, encara alardeant de sobiranista, planteja que per poder decidir fa falta el beneplàcit de la metròpoli de l’imperi, això és, Madrid-.

Democràcia radical, ruptura del règim del 78, denúncia de les elits=IBEX 35, dret a decidir en tots els àmbits -capacitat legislativa sobre qüestions socio-laborals i econòmiques, estatus polític de la comunitat que ho demandi, inclòs Tabarnia, Tabernia, Tascania o el que qualsevol vulgués proposar per així desarmar al unionisme que cegament tracta de desvirtuar aquesta reivindicació sota paràmetres de modernitat en relació a la qüestió territorial-, qüestionament dels fonaments simbòlics del règim -monarquia borbònica, bandera, himne, sacralitat de la indivisibilitat d’Espanya-, són significants i significats abandonats per Podemos que deuen servir com a base sobre la qual cimentar una majoria social indiscutible que obtingui la suficient força com per poder trencar el règim fins i tot de manera unilateral.

En aquest sentit, l’aportació de companys procedents d’espais no independentistes com Albano Dante-Fachín es torna crucial. El problema que es presenta al àrea metropolitana de Barcelona o en àrees de Tarragona és similar al que es presenta a l’àrea metropolitana de Bilbao, per la qual cosa les solucions haurien de tenir un enfocament anàleg. La burxada democràtica de Podemos obre una via per a la formació d’un espai o bloc democràtic que assumeixi el paper de la ruptura d’aquest règim lligat i ben lligat. S’obre una finestra d’oportunitat. Un horitzó d’esperança després d’aquesta finestra.

Egoitz Askasibar


Compartir
Facebooktwittergoogle_plus

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *